Imatge: Sebastià Serra
Descobrir el Bestiari musical a través de la història de la música pot semblar una tasca pròpia d’exploradors del segle XIX. Vestit caqui i bombatxos, butxaques, salacot i auriculars, disposat a remuntar rius de música i sons, obrint-me pas per selves de manuscrits i llistes d’èxits, navegant per mars embravits tot enarborant veles i playlists de tot tipus… Grans aventures cercant bèsties musicals inèdites, amb les que sorprendre les societats culturals.
Tot i l’immens atractiu d’aquesta empresa, us he de dir que el salacot l’he deixat penjat al rebedor, i que aquesta aventura ha començat a plaça, vestit de blanc. És festa major. Amb el so de cobles, ministrers, flabiols, sacs es fan presents i dansen àligues, mulasses, bous, cavallets i d’altres bèsties. Animals que, de tant humans com són, transporten la comunitat de la quotidianitat terrenal a la ritualització festiva i simbòlica del cicle de l’any, del pas de les estacions, del continu girar de la vida… Tradicions gairebé mil·lenàries que tenen el seu origen en les celebracions del corpus christi medieval, amb ressons mitològics i politeistes de divinitats animals.
Tocant de peus a terra i guaitant els instruments, cal reconèixer que els animals s’han deixat la pell per la música. I molt més encara! Ossos, cos, budells… A la Grècia mitològica, Hermes, el missatger dels déus, va construir el primer instrument musical, l’arpa, amb la closca d’una tortuga. I a milers de quilòmetres, a Bolívia, encara avui els armadillos esdevenen caixa de ressonància dels txarangos. Des de temps immemorials amb ossos, dents i banyes hem fet flautes, corns, sonalls com la mexicana quijada de caballo! Dels budells cordes, de llop les més preuades. Amb la pell, tambors i tot tipus de membranes sensibles a dits i a arquets…
En justa recompensa, instruments de fusta i de metall, han pres la forma de bèsties. Caps de lleó en arpes i en instruments del gamelan, caps de serp que fan temible a la vista el so marcial dels buccen o guitarres famoses pels seus lleons omplen el Museu de la Música de Barcelona de bèsties de tot tipus.
Parem l’orella a aquestes bèsties, perquè molta de la música s’inspira en elles. I tornant a l’aventura viatgera anem fins a la Xina de Huang Di, emperador mitològic. Diuen que aquest emperador es llevà un bon dia i cridà els seus súbdits per a dir-los: creeu la música tot imitant els sons de la natura! I així ho feren. Diuen que un dels seus súbdits, en Lung Lin, es llevà i, tot agafant unes canyes de bambú, va crear les flautes amb les que imitava el so dels ocells. De quins ocells? No tenim notícia dels ocells d’aquests temps a la Xina, però en temps més propers, merles, tórtores, pit-roigs, tallarols, aloses, oques.. omplen pàgines de música i discografia dedicada a l’ornitologia musical. Couperin, Daquin, Pasquini, Kasper-Kerl, als segles XVII i XVIII o Olivier Messiaen al XX, ens deixaren un ampli ventall de composicions inspirades en el cant dels ocells. Ocells que a la iconografia medieval dicten el cant diví al Papa Gregori. D’altres, més prosaics, són símbol de l’enyorança, l’amor, la mort i la nostàlgia del paradís, com el rossinyol, o de la fertilitat i la infidelitat, com el cucut. Poques aus poden apaivagar les passions del omnipresents cucuts i rossinyols. Potser l’elegància del cigne en fa contrapunt.
Guitarra dels lleons
Museu de la Música de Barcelona
Faules i contes, adreçats a tota la comunitat, donen el protagonisme als animals per a parlar d’infants, homes i dones. I la música s’inspira en ells, acompanya la narració o els estilitza en un ballet. Pere i el llop, El llac dels cignes, L’Ocell de foc, o La història de Babar ens porten cap a l’oníric i simbòlic món del conte on la música s’hi escau tan bé juntament amb la paraula.
Tant la lírica tradicional com la poesia més elevada han dedicat poemes a les bèsties. El repertori infantil és inabastable. Quan les oques van al camp és la més coneguda d’un llarguíssim repertori, amb gates, belitres, moixons, polls i puces. En el cinema d’animació Dumbo, Bambi, La dama i el rodamon, 101 dàlmates, El llibre de la Selva, Els aristogats, El rei lleó o La sireneta per a dir-ne uns pocs, són plens de cançons ben animals.
Mirant a casa tenim un exemple ben celebrat, com el Bestiari de Pere Quart que, en el seu any, podrem escoltar en la versió musicals que va fer en Juli Sandaran, avi d’en Pau, també compositor i professor de l’escola i conservatori.
Abans de botar l’Arca, mirem-nos al mirall i disfressem-nos. Fem el Carnaval dels animals i és que de tant animals com som, juguem amb les paraules o amb el so per a imitar i jugar amb els nostres germans. Elefants, lleons, tortugues, cangurs, personatges de llargues orelles, fòssils, pianistes…
Ballem l’àgil gallarda de la granota, seguim gats en processó en la nit del solstici, gossos que caminen i d’altres que són folls, suites d’un poni vermell, truites en quintet, i truites pescades als meandres d’un obstinat de piano, ossos, ratpenats i guineus astutes que protagonitzen òperes, abelles poc conegudes per l’èxit dels borinots, ballets de pollets que encara són a l’ou, xais bíblics i messiànics, i de més profans, formigues i saltamartins, i bous a la teulada… I potser trobarem a faltar en aquesta llista ximpanzés o orangutans, tant i com ens hi arribem a semblar, només trobem un mico entremaliat en una famosa cançó que cantaven uns padrins a una església del principat, que deia:
Va anar a fer cuieres,
lo mico i lo rayo,
i el sol que engalana,
las flores de Mayo.
Entremaliat, si, perquè la cançó no era en català, si no un verso a la Vírgen que deia:
Benéfico eres,
lumínico rayo,
del sol que engalana,
las flores de Mayo.
I no acaba aquí, què n’hem dit dels grups musicals amb nom d’animal? The animals, els Yardbirds… compositors amb cognoms d’animal, com John Bull…
Demà, no es cantarà ni gall ni gallina de tot plegat, i tot seguirà endavant, amb l’orella parada i atenta a tants animals com ens envolten, a la seva música, a tota la programació musical, al web de l’escola i a la llista de reproducció amb tots els animals com han passejat per aquest escenari… I fem-nos conscients de la seva companyia, que, de tant animals com som, seguim fent l’animal i gaudint de la música i de la vida.
Cercavila. Les mulasses
Ajuntament de Vilanova i la Geltrú
Professor d’Història de la Música de l’ECMM Vilanova i la Geltrú