Enguany el centre d’interès és música sense fronteres. El disseny és de la il.lustradora Eva Sans.

Quan parlem de fronteres, de seguida ens ve al cap la imatge de les tanques que delimiten el territori dels diferents països. I per tant tenim una sensació de separació, de distància que  ens dificulta acostar-nos a allò que hi ha a l’altra banda.

La frontera entesa com a límit la tenim present en molts àmbits del dia a dia i vistes des de la música podem trobar: Fronteres culturals, fronteres estilístiques i fronteres en l’aprenentatge.

Les Fronteres culturals són les que agrupen les persones en funció de la manera d’entendre la vida i l’entorn i això configura una forma de fer, i d’actuar  que determina com ens relacionem  amb les diferents arts.  La música pròpia de cada cultura n’és un reflex perfecte i la podem identificar fixant-nos en els instruments propis, les escales musicals i els ritmes que utilitza, les danses etcètera. La funció que fa la música dins les diferents societats sovint es viu com un element que diferencia  i no com un element que compartim. Per exemple, en totes les cultures hi ha nadons i als nadons se’ls canten cançons de bressol. Aquestes cançons són diferents en cada cultura però serveixen per al mateix, per a fer adormir i calmar als petits.

Les Fronteres estilístiques són les que ens serveixen per a classificar la música en clàssica, rock, jazz, folk, el punk, electrònica, contemporània, etcètera. Aquesta classificació va perfecte per organitzar-nos però sovint condiciona l’ús que fem dels instruments. Per exemple, perquè no podem tocar rock amb una cobla? o fer jazz amb una orquestra simfònica? i si toquéssim Mozart amb el falbiol? o féssim ballar el ball de gitanes amb el contrabaix? Està clar que no són  músiques pensades per aquests instruments però que poden ajudar a entendre de forma vivencial les característiques de cadascun dels estils.

Les Fronteres en l’aprenentatge de la música són les que ens posem els humans segons les diferents realitats físiques i psíquiques. Com ara quan algú que vol tocar un instrument i la seva constitució física o la seva capacitats d’aprenentatge no li permet fer-ho com és habitual. Per exemple, l’any passat es va presentar un instrument digital  anomenat eye harp, que és un piano amb les tecles situades en cercle i de colors diferents. L’eye harp té un dispositiu capaç de llegir la mirada a mesura que es fixa en els diferents colors i llavors ho  converteix en so.  Això permetrà que persones amb moltes dificultats motrius puguin tocar un instrument i expressar-se  fent música.

Enguany doncs, volem veure la música com un art molt poderosa que  podem  utilitzar com a eina artística capaç de saltar totes aquestes fronteres, que a priori separen però que en definitiva ens uneixen i ens fan créixer.

Cristina Boixadera
Coordinadora cultural de l’ECMM Vilanova i la Geltrú