De quin color és la Cinquena Simfonia de Beethoven? Quins colors hi ha a les Vistes al mar de Toldrà? Hi ha música a un quadre de Caravaggio? Com sona un Picasso, un Miró o un Kandinsky?

Potser semblen preguntes incoherents o sense sentit, però la relació entre els sons i els colors, entre la música i la pintura ha interessat a filòsofs, pintors i músics des de fa molt segles, ja des d’Aristòtil i Pitagores.

D’entrada podem pensar que la música i la pintura són dues disciplines artístiques molt diferents i que serà difícil trobar nexes d’unió entre elles. Per començar les percebem per canals sensorials distints: la música per l’oïda i la pintura per la vista. La dimensió també és diferent: la música és un art temporal, on el moviment és essencial, i la pintura és un art estàtic i la seva dimensió principal és l’espacial.

A més, un quadre és una obra immortal i acabada, on el públic és lliure de fixar-se en els detalls que vulgui amb l’opció de dedicar hores de contemplació o uns pocs segons. En canvi, la música necessita ser interpretada per poder gaudir-la. La notació musical, la partitura, per si sola no és una obra d’art fins que no sona. El públic està lligat al temps i al criteri de l’intèrpret, no pot aturar la interpretació o tornar enrere per fixar-s’hi en un detall i quan s’acaba la interpretació l’obra torna a desaparèixer fins que torni a sonar.

Tot i les diferències explicades, la pintura i la música han viatjat durant molts anys juntes i s’han relacionat de múltiples formes com veurem a continuació. Ja en la prehistòria trobem representacions pictòriques de danses rituals on la música tenia un paper molt important.

Molts dels instruments de l’Antic Egipte i de l’Imperi romà els coneixem gràcies a les pintures que s’han conservat, degut a que la gran majoria dels instruments originals no han arribat als nostres dies. Això ha permès, d’una forma gaire poètica tancar un cercle, ja que la pintura va representar la música del moment i gràcies a aquestes imatges s’han pogut reconstruir els instruments del moment i recrear la música que sonava aleshores.

La relació entre la pintura i la música s’intensifica durant el Barroc, degut la teoria dels afectes i de l’exaltació del poder sensorial d’aquestes arts. Al teatre, la pintura, la música i la poesia es potencien mútuament per aconseguir emocionar al públic. Tant la pintura com la música a partir d’aquest període comparteixen convencions, efectes i conceptes com la forma/ estructura, contrastos/ clar-obscur, ritme/ repetició, melodia/línia, tonalitat/perspectiva,…

Al Romanticisme les fronteres entre la música i la pintura comencen a difuminar-se i molts compositors relacionen els colors amb l’expressió musical. Schubert escriu diversos lieds dedicats als colors, Rimsky Korsakov o Scriabin associen colors a diferents tonalitats, i compositors com Wagner, Liszt o Berlioz utilitzen les harmonies i les instrumentacions com faria un pintor sobre una tela. De fet, Wagner, amb la idea de concebre una obra d’art total, intenta a les seves òperes crear quelcom nou on totes les arts (música, poesia, pintura, teatre…) convergeixen sense estar lligades al text com passava tradicionalment a l’òpera.

Una obra emblemàtica del Romanticisme que uneix pintura i música és la suite “Els quadres d’una exposició” de Mussorgski, on fa un homenatge al pintor Hartmann. Mussorgsky selecciona un conjunt de dibuixos i aquarel·les del pintor i estructura la suite de manera que fa un recorregut musical per l’exposició, on fins i tot el passeig entre obres té la seva pròpia música.

La música impressionista molts cops és defineix com a colorista, ja que els compositors utilitzen el timbre dels instruments, les dinàmiques, efectes sonors, harmonies i modes exòtics per transportar a l’oient a un instant concret ple de color i matisos. En una carta Satie li suggeria a Debussy utilitzar els mateixos mètodes de representació de Monet o Cezanne i fer transposicions musicals de les seves obres. Debussy concep la partitura d’orquestra com si fos un quadre i afirma que l’orquestració de Beethoven li suggeria un espectacle de grisos i Wagner una espècie de maquillatge multicolor.

Amb l’arribada del segle XX les analogies entre música i pintura es fan més intenses i ja no intenten representar una escena musical o escriure música inspirada en una pintura, sinó que van a l’essència o origen de l’art, de manera que intenten pintar el so o fer sonar els colors.

En aquest punt apareix un concepte clau: la sinestèsia. Molt resumit seria la capacitat de percebre poli-sensorialment, on l’estimulació d’un sentit desencadena una resposta simultània en un altre. L’explicació la trobem al cervell: les persones sinestèsiques tenen moltes més connexions neuronals que les persones sense sinestèsia. De petits tots tenim els dos hemisferis del cervell interconnectats però després apareix una proteïna que destrueix les connexions no imprescindibles. Els sinestetes conserven connexions entre les dues zones de forma que perceben la realitat d’una manera única (l’associació so-color és diferent per cadascú d’ells), i a més solen tenir millor memòria i rapidesa de càlculs.

S’estima que una de cada cent persones té sinestèsia però entre els artistes aquesta proporció es multiplica per vuit. Al conservatori he tingut diversos alumnes amb sinestèsia i recordo l’anècdota d’una alumna que em va preguntar preocupada perquè el títol d’una obra era groc i en canvi la música que sonava era lila.

Kandinsky busca representar el so i la música en els seus quadres. Per ell, la música era  el referent de tota creació artística i en part la pintura abstracta arriba des de la música. Kandinsky aspira a que les seves obres siguin una representació visual d’una composició musical. Aquesta idea va ser també desenvolupada pel pintor Paul Klee i va aplicar conceptes musicals (tonalitat, ritme, repetició, variació, harmonia, textura,…) als seus quadres i va ser considerat per Boulez i Stockhausen con un geni de la composició.

Fins i tot, el nom d’un color serveix per anomenar un gènere musical del segle XX que fa referència a una música d’origen afroamericà que es caracteritza per ser trista i melancòlica, el Blues.

Podríem continuar durant hores parlant d’artistes sinestetes, obres que fan referència a colors (com dues de les obres que tocaran la banda a continuació, “La pantera rosa” i “Muntanyes grogues”) o de la relació i simbiosi de música i pintura en obres com “El sombrero de tres picos”, amb la col·laboració de Falla, Picasso i Diaghlev o com l’obra “El Roig i el Blau” feta per Juli Sandaran i Joan Oliver, però deixeu-me que us expliqui abans d’acabar dos exemples propers.

El cèlebre pintor Barceloní Joan Miró definia la seva obra com un poema musicat i deia que tractava els colors com paraules que formen poemes, com notes que formen música. Miró va fer portades per a discos de músics com Boulez, Poulenc, Varese, Raimon o Maria del Mar Bonet i va tenir una relació fructífera amb Cage, Stockhausen o Messiaen.

 Per acabar m’agradaria explicar-vos com la relació entre la música i els colors pot millorar la vida de les persones. L’artista Neil Harbisson, va néixer daltònic acromàtic i sols veia en una escala de colors grisos. Va dissenyar una antena que detecta els colors i els converteix en sons que son transmesos directament al cervell a través d’un xip que té instal·lat al crani. Harbisson, que és el primer cyborg reconegut per un govern, explica que gràcies a aquest sistema pot sentir els colors i que el seu cervell s’ha adaptat al seu nou òrgan fins al punt que somia amb colors.

Espero que gaudiu molt durant aquest curs de la relació entre la música i els colors i us convido a deixar-vos endur pels vostres sentits i percebre la realitat través de l’art d’una forma global, com fan els nadons, que no saben si escolten, si veuen, si oloren… però que tot i no saber-ho descobreixen el món apassionadament.

 

 

Text: Daniel Gil

Professor de violí de l’ECMM Mestre Montserrat