Imatge: Sebastià Serra
A la vora del foc, en les llargues tardes d’hivern, o a plaça als capvespres d’estiu, els contes i narracions s’adrecen a grans i petits. Tant és si comencen amb en un racó de món on tenia nas tothom, o amb vet aquí en aquell temps en que les bèsties parlaven i les persones callaven, o fins i tot amb un senzill heus aquí… Aquests petits encanteris conjuren la veu dels avantpassats i el silenci dels presents.
Aquesta força prové de la paraula i del ritual; l’escolta conjunta, la mímica i la gestualitat de la representació, l’accent i les inflexions de la veu. Mites, llegendes, rondalles, romanços, en vers o en prosa, són el fonament de la nostra narrativa, de la nostra literatura, dramatúrgia, música i arts plàstiques. Els seus personatges, tòpics, recursos i girs argumentals representen l’essència d’un pensar, d’un parlar, d’un ser. Alhora, ens connecten amb les dèries i pensaments que compartim aquí i allà.
I els contes tenen música, molta música. Més enllà de fetillers de ratolins que toquen la flauta o els músics dels estables, els contes són plens de música. El llenguatge verbal, la paraula narrada és un pou de musicalitat; l’entonació, els accents, ritme, la intensitat, el timbre, per no dir la melodiosa cantarella amb la que recitem uns i altres.
Són tots aquests preuats recursos retòrics amb els que la narració i el conte, prenen vida; evoquen els records i ens emocionen. I això és ciència, els neuròlegs veuen com la música encén les àrees del cervell de l’emoció i la memòria. És amb la música de la paraula com mares, pares, avis i àvies i tot tipus de rondallaires expliquen les seves històries, amb la veu viva del conte, que depassa els límits de la paraula.
La música pròpia de la narració s’enriqueix amb la dels instruments, amb la inserció de cançons i interludis, efectes sonors, i introduccions a mode de signes de puntuació i acotacions musicals.
Els joglars són un primerenc exemple de com les arts escèniques es fonen en la narració de gestes i romanços. En temps més moderns, tenim contes narrats i enregistrats per a ser escoltats en la intimitat de cada casa. Discos de 45 rpm, el petits, porten a casa contes com El patufet, El gat amb botes, Nit de reis, El petit dels tres tambors, Blancaneu, El llop i les cabretes, o En Jep l’espeleòleg, entre d’altres. Contes tradicionals catalans, contes dels germans Grimm i contes de nova creació en una narració acompanyada de música i efectes sonors a càrrec de mestres com Josep Casas i Augé, Jaume Mestres o Joan Morera, músics destacats a la indústria discogràfica catalana dels seixanta i setanta.
Els contes també són argument i inspiració de composicions musicals i dramàtiques. Mites i llegendes omplen les primeres òperes, que recreen la perduda tragèdia clàssica — aquella que era representada — retornant la música, la mímica i la declamació a Sòfocles, Eurípides i Esquil. Monteverdi, Peri i els seus llibretistes, Striggio i Rinuccini (1), s’inventen un nou gènere — on la paraula es recolza en música, gest i retòrica — i una nova forma de cantar, el recitar cantando.
Del món mitològic grec als contes tradicionals i de fades, dos món on conviuen la màgia i el destí, els personatges fantàstics, els animals que parlen, supersticions i encanteris. Charles Perrault, els germans Grimm o Hans Christian Andersen, ens apropen una tradició narrativa que sobreviu la reforma il·lustrada.
Els contes de fades protagonitzen l’opéra féerie francesa del segle XVIII, o la marchenoper a Alemanya, amb mostres tan cel·lebrades com La bella dorment del bosc o El rei pastanaga, entre d’altres (2). En alemany, La flauta màgica inicia una llarga llista d’obres que marquen la història de la música; El caçador furtiu de Weber, L’Holandés errant i Les fades de Wagner, La dona sense ombra de Richard Strauss o Hansel i Gretel d’Engelbert Humperdinck (3).
Edmund Dulac, Il·lustració sobre “L’ocell de foc” Font: Pinterest
I trobem molts més contes a l’òpera del XIX i XX, de l’exitosa òpera bufa italiana — com La Ventafocs de Rossini (4) — fins al folklore rus de Rimsky-Korsakov, amb El conte del Tsar Saltan, La llegenda de la ciutat invisible de Kítej i La donzella fevrònia. També Barba blava de Bartók, El gat amb botes de Montsalvatge, de Carl Orff La lluna i de Dvorak Rusalka (5).
El conte esdevé també argument predilecte del ballet. L’èxit dels ballets russos a París no es pot entendre sense la rica tradició de contes recuperats pels més grans literats. De Pushkin a Chéjov, passant per Gógol i Turguenev, els contes tradicionals russos inspiren Txaikovski — El Trencanous i el rei dels ratolins, La bella dorment o El llac dels cignes — Prokófiev amb La ventafocs, Borodin El príncep Ígor i les danses polovtsianes i Stravinski, amb El petó de la fada, Petroushka i Pulcinella (6).
Contes també en poemes simfònics com Les aventures de Till Eulenspiegel de Richard Strauss, Scherezade de Rimsky-Korsakov sobre Les mil i una nits, Sensemayá de Silvestre Revueltas o L’aprenent de bruixot, de Paul Dukas, cèl·lebre per la versió de Disney a Fantasia. També Ma Mère L’Oye de Ravel — la mare oca és l’àvia que explica contes als nens mentre fila segons la tradició francesa — ens evoquen aquest univers narratiu i simbòlic del conte a través de la música purament instrumental (7).
Ens apropem a la fi d’aquesta història i el conte, que ha esdevingut llibret operístic, argument silent de ballet, inspiració i programa del poema simfònic, també puja als més grans escenaris musicals de la mà de conjunts de cambra i orquestres simfòniques. Compositors com Ravel, Debussy, Prokofiev o Stravinski, creen obres on la veu declamada — recitada i no cantada — es fusiona amb la música instrumental. Amb tanta música que tenen una i altra, i tant difícil que és combinar música i declamació! Ho és tant que l’òpera és òpera en la mesura que no integra veu parlada, mentre que la sarsuela, el singspiel o el musical es caracteritzen per aquest diàleg de parla i cant. I tant difícil és la simbiosi de música i narració que sovint els enregistraments d’obres amb narrador ofereixen una versió completament instrumental. Dels contes amb música destaquen les obres de Prokofiev, amb Pere i el llop, o la Història del soldat d’Ígor Stravinski, dos brillants exemples de la creació musical que acompanya la narració.
I de contes a la música i de música als contes n’hi trobareu al cinema, als musicals, al teatre…
I a tots ells molta música. La seva estructura, les seves paraules, els llocs comuns amb els que comencen i els que fan servir quan acaben, cadences verbals que tots i totes coneixem i ens agraden. Així doncs, aquest conte aquí s’acaba, tots i totes gaudiu de la música, dels contes i la programació de l’auditori, el conservatori i de l’escola. I si aquest no és un final clàssic, és un final. Aquí s’acaba.
Escolteu la llista d’Spotify al voltant del centre d’interès.
Joan Manuel Chouciño
Professor d’arpa i d’Història de la música de l’ECMM Vilanova i la Geltrú